El BAFF 2010 ja és aquí!

El passat divendres 30 d'abril va donar el tret de sortida el Baff, el festival de cinema asiàtic de Barcelona. El festival que es va inagurar amb la pel·lícula Lucky by chance finalitzarà el proper 9 de maig.

Les seus on es podran veure les pel·lícules són els cinemes Rex, Aribau Club i el CCCB a més a més d'activitats paral·leles al FNAC.

Podeu consultar la programació a la seva pàgina oficial: http://www.baff-bcn.org/es/programacion

Nominacions als Oscars 2010

Us deixem el vídeo de les nominacions dels Oscars del 2010 que es celebraran el proper diumenge dia 7 de març. A més a més el proper programa del dia 4 de març farem un especial Oscars. No us el perdeu!

Ken Loach a la secció clàssics del programa el dia 19/2

Ken Loach serà el protagonista de la secció clàssics del programa d'aquesta dijous! no us el podeu perdre a més a més després farem un resum del que va ser la XXIV edició dels Goya i com sempre començant pel repàs a la cartellera!

La nit americana tots els dijous de 8 a 9 del vespre a ràdio Molins de Rei 91.2fm escolta'ns en directe fent click aquí

Resum dels premis Goya 2010

Ahir diumenge es va celebrar la gala dels Goya on la pel•lícula triomfadora de la nit va ser CELDA 211 que va rebre els Goyas per millor direcció per Daniel Monzón, millor pel•lícula, millor interpretació masculina Lluís Tosar, millor interpretació de repartiment per Marta Etura, millor actor revelació per Alberto Ammann, millor so i millor guió adaptat. Per sota de Celda 211 es va quedar Àgora que va aconseguir els premis més tècnics: millor guio original per Alejandro Almodóvar i Mateo Gil, millor fotografia, millors efectes especials, millor direcció de producció, millor direcció artística, millor maquillatge i perruqueria i per últim millor disseny de vestuari.

Una altra de les preferides, El secreto de sus ojos que partia amb 8 nominacions al final va guanyar dos premis Goya, millor pel•lícula hispanoamericana i millor actriu revelació per Soledad Villamil.

D’una altra banda la pel•lícula seleccionada per representar a Espanya en els Òscars però que ja està descartada entre les 10 finalistes, El Baile de la Victoria nominada a 9 Goyas, va ser la gran decepció de la nit ja que se’n va anar amb les mans buides i demostra que va ser un error de l'Acadèmia per escollir-la en representació Espanyola pels Òscars.

Cal destacar el Goya al millor curtmetratge d’animació per La dama y la muerte de Javier Recio Gracia que a més a més està nominat al Òscar de millor curtmetratge, els premis a millor pel•lícula documental per Garbo. El espía. De Edmon Roch i la millor pel•lícula d’animació per Planet 51 de Jorge Blanco.

Déjame Entrar que participava en la categoria de millor pel•lícula europea no es va poder endur el Goya ja que li va prendre la pel•lícula Slumdog Millionaire, un total desencert per part de l’Acadèmia.

Aquest any el Goya d’honor va ser per a Anotnio Mercero.

La nit americana ara també al facebook! Segueix-nos a través de la xarxa social!

La filmoteca prepara una gran retrospectiva de Werner Herzog

Entre el 25 de gener i el 25 de març el primer gran cicle de l'any de la Filmoteca anirà dedicat a l'obra del cineasta alemany Werner Herzog. Un total de quaranta pel•lícules es projectaran a la Filmoteca de Catalunya. Un camí iniciàtic que serà presentat pel fotògraf Beat Presser, vell cómplice de Herzog en alguns films majors, com Fitzcarraldo.

Podeu consultar la cartellera de la Filmoteca de Catalunya aqui.

Cartellera 19/11/2009

AMELIA
Drama biogràfic dirigit per Mira Nair on l’oscaritzada Hilary Swank dóna vida a la llegendària pilot nord-americana Amèlia Earhart, que va desaparèixer mentre sobrevolava l'oceà Pacífic el 1937 en el seu intent per viatjar al voltant del món. Ewan McGregor interpreta el paper del pare de l'escriptor Gore Vidal, el gran amor d’Amèlia. D'altra banda Richard Gere encarna al marit d’Amèlia, George Putnam, mentre que Virginia Madsen és la ex esposa de Putnam.

LA NOCHE QUE DEJO DE LLOVER

Spleen (Luis Tosar), un tipus poc corrent, passa les nits filosofant fins a trenc d’alba en companyia dels seus amics de La Taverna dels Dramàtics, santuari bohemi al que no falta ni una nit des de fa anys. Després de tres mesos de pluja ininterrompuda, de sobte aquella nit deixa de ploure. És llavors quan Spleen surt a comprar pa i coneix a La Rusa (Nora Tschirner), una rossa amb serrell en la qual materialitza les seves il•lusions. Junts iniciaran un viatge inesperat, tendre i surrealista a través de la nit i a l'interior d'ells mateixos que transformarà les seves vides per complet…Drama dirigit per Alfonso Zarauza


LOS CONDENADOS

Isaki lacuesta dirigeix aquest drama d’intriga on dos ex-guerrillers es retroben 30 anys més tard en una excavació il•legal, on buscaran el cos d'un tercer company desaparegut llavors. La tensió i els secrets amagats durant aquest temps afloraran a mesura que s'acostin a la impredictible solució final, on no tot serà el que semblava. Premi fipresci 2009 en la 57 edició del festival de San Sebastián.

TENDERNESS

El tinent Cristofuoro (Russell Crowe) és un veterà policia obsessionat amb el cas de Eric (Jon Foster), un jove de 18 anys que, després de passar diversos anys a la presó acusat del crim de la seva mare i el seu padrastre, coneix a Lori (Sophie Traub), una adolescent que s'ha escapat de casa i que se sent atreta per ell. Convençut que Eric és un assassí en sèrie en potència, que en breu tornarà a actuar, el tinent Cristofuoro seguirà els passos de la parella. Encara que això signifiqui posar la seva vida i la seva carrera en perill...

AWAY WE GO

"Un lugar dónde quedarse" és la història d'una jove parella que està a punt de tenir el seu primer fill, i que es dedica a recórrer els Estats Units a la recerca del millor lloc per a començar assentar-se i començar com família. Quan Burt (John Krasinski) i Verona (Maya Rudolph) estan a punt de tenir el nen, sofreixen una crisi de pànic. No suporten el poble on viuen, i ara que els pares de Burt es muden d'allí, perden el suport amb el qual contaven. Llavors decideixen emprendre un viatge a la recerca del lloc ideal per a criar un nen. De passada, visiten a una sèrie de parents i amics. Alguns són absoluts excèntrics, uns altres són commovedors, però tots ajudaran a Burt i a Verona a trobar la seva destinació. Acabaran per descobrir que per a crear una llar, només es necessiten l'un a l'altre. Dirigida per Sam Mendes.

BSO: James Horner

James Horner va néixer el 14 d'agost de 1953 a Londres. De jove cursa estudis de música al Royal College i al 1970 es desplaça a Los Angeles on aconsegueix una beca impartint classes a la USC i realitza un màster a UCLA on perfecciona la seva composició i teoria de la música.

Accepta dedicar-se a la composició cinematogràfica cap el 1978 per al American Film Institute, en treballs de baix pressupost i algunes aparicions per a programes televisius. D'entre el més coneguts destaca la seva aportació a Battle beyond the stars de Roger Corman.

El 1979 realitza el que podria considerar-se el primer treball seriós: La mujer de rojo de Lewis Teague. El 1981 Horner comença a mostrar les seves qualitats com compositor, amb una sonoritat particular en dues pel•lícules com La mano d'Oliver Stone i Bendición mortal de Wes Craven, on ja apareixen figures rítmiques i masses orquestrals que seran molt identificables en un futur.

El 1982 es dóna a conèixer al gran públic amb la segona pel•lícula de la saga de Star Trek on Horner comença a treballar amb instruments no usuals al costat de gran orquestra, amb el que a part d'assolir una gran sonoritat aconsegueix un estil propi. També el mateix any realitza Límite: 48 horas al que imprimeix un so jazzístic molt interessant.

Fins a 1985 realitza forces treballs un cop consolidat en el món de la banda sonora com: Krull, Proyecto brainstorm, Gorky Park on barreja el tema principal del film amb l’obertura 1812 de Tchaikovski ; Star Trek III i Commando. Però el gran treball d'aquesta època és Cocoon, film de Ron Howard on amb un estil simfònic semblant al de John Williams realitza un score melòdic excel•lent i llargament imitat. El 1986 realitza dues bandes sonores que li reportarien nominacions de l'acadèmia, així com premis de la crítica, amb Fievel y el nuevo mundo de Don Bluth i Aliens, el regreso.

Aquest mateix any realitzaria dues bandes sonores que resulten especialment destacades per la seva singularitat, Donde el rio baja negro on predominava el so electrònic, i El nombre de la rosa, de Jean Jacques Annaud on combina peces d'estil gregorià amb sons de campanes.

Però és amb Willow, on Horner es consagra com a compositor amb un score grandiós. Aquesta banda sonora marcaria el començament de la col•laboració de James Horner amb Ian Underwood i Kazu Matsui aquest últim tocant l'instrument japonès shakauachi que tant utilitza en les últimes composicions. Aquest mateix any repeteix l’èxit amb The land before time, per a aquesta pel•lícula realitza una cançó que cantada per Diana Ross aconsegueix un gran èxit comercial. També compon aquest any la continuació de Cocoon: Cocoon, the return.

El 1989 compon les bso per Campos de sueño i Tiempos de gloria. A la primera aconsegueix una nova nominació de l'acadèmia, i a la segona compon un tema principal repetitiu amb cors de The Boys Choir of Harlem,

Al principi de la dècada dels noranta realitza obres menors fins la segona pel•lícula de el ratolí Fievel, Fievel va al oeste, on barreja una banda sonora d'estil western amb fragments de l'anterior pel•lícula. Després vindrien Rocketeer, Juego de patriotas on combina la música cèltica i irlandesa, Sneakers, Corazón de trueno..i les més intimistes Bopha!, i Buscando a Bobby Fischer,

A partir d’aquí comença la seva època actual on desplega tot el seu geni als films: Leyendas de pasión, Braveheart i Apollo XIII.

El 1997 Horner finalment aconseguia un reconeixement mundial quan escriu la banda sonora per la pel•lícula més taquillera de tots els temps: Titanic, així com la balada per a Céline Dion My Heart Will go on. Horner guanyava dos Oscars, dos Globus d'or, i l’àlbum encapçalava les llistes del Billboard durant dotze setmanes, un fet sense precedents.

A l’any 2000 realitza dues bandes sonores espectaculars als films Enemigo a las puertas i La tormenta perfecta.

La producció de Horner és inacabable i cada any realitza una mitjana de 3 composicions, algunes massa repetitives o auto plagiades que li han reportat forces crítiques i controvèrsies durant la seva carrera. En els últims anys destaquem les bso de Una mente maravillosa , Apocalypto , El niño con el pijama de rayas, El nuevo mundo de Terrence Malik un dels nostres directors preferits....i Avatar que s’estrenarà d’aquí poc.

Luís García Berlanga

Va néixer el 1921 a València. De família burgesa, el seu avi va ser governador civil i el seu pare diputat d'Unió Republicana durant la Segona República. Berlanga va començar a estudiar Dret i Filosofia i Lletres quan el seu pare va ser empresonat. Davant aquesta situació familiar, Berlanga es va allistar a la División azul per intentar que les autoritats franquistes tractessin amb benevolència al seu progenitor.

Les seves pel•lícules es caracteritzaran pel protagonisme coral, els plans seqüència, la sàtira, la farsa, l'humor negre i una visió crítica i esperpèntica de la realitat política, social i cultural de l’Espanya del moment.

El 1947, va ingressar a l'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques de Madrid, i a la fi d'aquesta dècada es quan comença a rodar els seus primers curtmetratges. Realitza el seu primer llargmetratge Esa pareja feliz el 1951, una comèdia codirigida amb Juan Antonio Bardem, que va donar un aire nou a l'enrarit cinema espanyol.

També van treballar junts a Bienvenido Mr Marshall (1952) dirigida per Luis Berlanga i escrita amb la col•laboració de Bardem i el dramaturg Miguel Mihura. El film ens explica la història d’un poble que s’engalana per rebre a una delegació nord-americana d’ajuda a Europa però que al final els ignora. Un film que sorprenentment va superar la censura de l’època al tractar-se d’un comedieta costumbrista però que conté un rerefons crític i amarg. No és el millor film de Berlanga però compta amb uns elements (interpretacions de Manolo Morán i Pepe Isbert, la música enganxosa..) que la fan de visionat quasi obligat. Aquest film, va ser guardonat al Festival de Cannes.

La següent cinta va ser Novio a la vista (1953). Una comèdia bastant fluixa però que conté algunes escenes i personatges interessants.

El 1955 va ser un dels participants a les Converses de Salamanca, en la qual professionals del cinema, organismes estatals, crítics i intel•lectuals es van reunir per a parlar sobre la situació del cinema espanyol.

El 1956 roda Calabuch, pel•lícula que narra la història d'un prestigiós científic nuclear refugiat en el poble que dóna títol al film, cansat de que les seves investigacions siguin emprades per a fins militars. Un altre pel•lícula coral de Berlanga carregada de crítica antimilitarista, antirègim, anticapitalista...Calabuch va ser premiada al Festival de Venècia.

Los jueves, milagro (1957) és una comèdia coproduïda per Espanya i Itàlia que mostra la sàtira de la qual és capaç Berlanga. L’alcalde i altres capitosts del poble, davant la poca activitat i turisme que rep la vila, decideixen secretament simular la aparició de San Dimas a la gent del poble, amb l’intenció de que molts turistes curiosos acudeixin al lloc del miracle. Un altre gran interpretació del genial Pepe Isbert.

El 1961 rodarà una de les seves obres més destacades: Plàcido, protagonitzada per José Luis López Vázquez i l’humorista català Cassen , i nominada al Oscar a la Millor Pel•lícula de Parla No Anglesa. Berlanga dissecciona i destrossa a una societat hipòcrita, mesquina i provinciana de doble moral on el més important son les falses aparences, que predica la caritat però que no la practica, i que necessita posar en marxa una cruel farsa, en forma de campanya nadalenca, sota el lema “assegui un pobre a la seva taula” per rentar les seves consciencies. Com a curiositat dir que el film es va rodar a Manresa.

El verdugo (1963), és una comèdia negra de gran repercussió internacional guardonada al Festival de Venècia i un dels millors al•legats contra la pena de mort del cinema. Ens conta la història d’un vell botxí de poble (pepe isbert es clar!) que vol casar la filla i traspassar “el negoci” al seu futur gendre (un fantàstic Nino Manfredi). El verdugo està considerada una de les millors pel•lícules del cinema espanyol. Rafael Azcona va col•laborar en el guió d'aquest film.

Quatre anys després, Rafael Azcona i Berlanga tornen a treballar junts a Argentina en el rodatge de La boutique (1968), pel•lícula que conta la història d'una dona que fingeix tenir una malaltia incurable per a aconseguir una major atenció del seu espòs. Vivan los novios! (1970) és un títol menor dintre de la filmografia de Berlanga. Tamaño natural (1974) és una història d'amor entre un home i una nina inflable mentre que La escopeta nacional (1978) és un discurs crític de la vida sociopolítica espanyola. Aquestes tres pel•lícules dels anys 70 tenen en comú l'enginy amb el qual eludeixen la censura franquista. Les obres fílmiques dels 80 seran més trivials que les de la dècada passada encara que, paradoxalment, és quan rep un major nombre de reconeixements per la seva trajectòria. El 1980, Berlanga rep el Premi Nacional de Cinematografia, el 1981 és condecorat amb la Medalla d'Or de les Belles Arts i el 1986 rep el Premi Príncep d'Astúries de les Arts. A més, el 1985 és nomenat president d'honor de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (AACC) i l’ordre italiana de Commendatore.

D'entre les pel•lícules dels 80 destaquen Patrimonio nacional (1981) i Nacional III (1983) ; La vaquilla (1985), una representació còmica de la Guerra Civil protagonitzada per Alfredo Landa; i Moros i cristianos (1987). El 1993 va dirigir Todos a la cárcel, pel•lícula amb la qual aconsegueix tres Premis Goya: al Millor Director, a la Millor Pel•lícula i al Millor So. Paris Tombuctú (1999), és una comèdia que, igual que l'anterior, intenta mantenir el to divertit i l'enfocament crític que caracteritza la major part de la filmografia de l'autor. La seva última pel•lícula va ser el curtmetratge de gènere còmic El sueño de la maestra (2002), en la qual va actuar Santiago Segura.

Actualment té una salut delicada i quasi no fa aparicions públiques. Després de les defuncions de Rafael Azcona i Jose Luis López Vázquez en poc temps, esperem que Berlanga pugui enganyar a la mort igual que va fer amb la censura a les seves pel•lícules...