dissabte, 24 d’octubre del 2009

Estrenes 23/10/09

AFTER
Drama dirigit per Alberto Rodríguez i interpretat per Guillermo Toledo, Tristán Ulloa, Blanca Romero. AFTER explica com les vides de Manuel, Ana i Julio es creuen una nit d'estiu en la qual tornen a retrobar-se després de molt temps, i junts emprenen un viatge cap al cor de la nit. Una fugida a l'adolescència com única possibilitat per a lliurar-se dels seus fantasmes. "After" és l'últim bar obert. El final del trajecte.
Una de les pel•lícules de la temporada, ja que sap transmetre el neguit, la sensualitat i la veritat d'una generació sentimentalment deshauciada.



BULLYING
Jordi és un adolescent que canvia de ciutat juntament amb la seva mare per a iniciar una nova vida. Però la destinació li reserva una cruel sorpresa, doncs quan traspassa les portes del seu nou institut, entra sense saber-ho en un infern personal. Un melodrama sobre l’assetjament escolar que es queda només en els fets.... Dirigida per Josecho Sant Mateu, els seus intèrprets són Albert Carbó, Joan Carles Suau, Carlos Fuentes

EDÉN AL OESTE
El veterà director Constantin Costa-Gavras torna a les pantalles amb un drama sobre la immigració. Un recorregut pels contratemps d'un jove immigrant temptat d'entrar il•legalment a la Unió Europea. Igual que a "L'Odissea", el Mar Egeu és l’escenari on transcorreran les aventures d’Elies interpretat per l’actor Riccardo Scamarcio

EL IMAGINARIO DEL DR. PARNASSUS
Terry Gilliam ens torna a obsequiar amb una altre de les seves paranoies, la història d'un circ ambulant dirigit pel doctor Parnassus, en el qual els treballadors donen a l'audiència molt més del que podrien esperar-se. Després de la defunció de Heath Ledger durant el rodatge, tres actors van finalitzar el seu treball, representant el mateix personatge a través de diferents realitats: Johnny Depp, Jude Law i Colin Farrell. Una cinta d’aventures fantàstiques per a fans incondicionals de Gilliam.

500 DIAS JUNTOS
Comèdia romàntica on el jove protagonista Tom interpretat per Joseph Gordon Lewit, s'enamora perdudament d'una noia (Zooey Deschane). Lamentablement per a ell, ella no creu en l'amor... Presentada al festival de Sundance 2009, "500 dias juntos" és la pel•lícula indie sorpresa del 2009, una òpera prima del conegut director de videos musicals Mark Webb.

HOME ¿DULCE HOGAR?
Film suís dirigit per Ursula Meier i interpretat per Isabelle Huppert, Olivier Gourmet, Adélaïde Leroux.
Un matrimoni i els seus tres fills viuen feliços en les proximitats d'una autopista abandonada des de fa deu anys. Quan les obres de l'autopista acaben i comencen a circular per ella els primers cotxes l’ insuportable tràfic trastornarà l'equilibri del que fins ara havia estat una família unida. La seva obstinació per quedar-se en el seu petit paradís els portarà a perdre progressivament la raó. Un drama

MILLENIUM 2 : LA NOIA QUE SOMIAVA AMB UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA
Lisbeth Salander és la dona més buscada del país. Dos col•laboradors de Millennium, a punt de treure a la llum un escàndol sobre el comerç sexual a Suècia, han estat brutalment assassinats i les petjades de Lisbeth estan en l'arma homicida...
Adaptació de la novel•la homònima de Stieg Larsson, segona part de la seva Trilogia Millennium, un thriller d’intriga dirigit per Daniel Alfredson i interpretat per Noomi Rapace, Michael Nyqvist, Lena Endre

SAW VI
Enèssima seqüela d’aquesta saga terrorífica dirigida per Kevin Greutert i interpretada per Tobin Bell, Costes Mandylor, Betsy Russell entre d’altres.
L'Agent Especial Strahm està mort, i el detectiu Hoffman és el successor de Jigsaw i el seu joc macabre....ja veurem si l'estrenen....

BSO: Ennio Morricone

Ennio Morricone nascut a Roma l’any 1928 és considerat un dels més grans autors de música per al cinema de tots els temps. La seva producció, eminentment cinematogràfica, és vastíssima (gairebé 500 treballs entre cinema i televisió) i summament heterogènia, sempre centre de polèmiques, i objecte d'amors i d'odis.
Fill d'un trompetista i d'una mestressa, Ennio Morricone va ser el major de cinc germans. Curiosament, a l'escola va coincidir amb Sergio Leone, que amb el temps es convertiria en realitzador i per al qual el futur compositor escriuria moltes de les seves més famoses bandes sonores.
Amb només deu anys, i després de foguejar-se en una orquestrina aficionada, Morricone es va matricular al Conservatori de Santa Cecília per a estudiar trompeta , i tres anys més tard va ser escollit entre altres estudiants joves per a formar part de l'orquestra de la institució
Després d'obtenir el títol de trompetista, va iniciar la seva carrera com compositor, dedicant-se particularment a la música vocal i de càmera. La seva producció “culta” abasta peces corals, lied, música incidental i de càmera.
Però la història va voler que el 1961, el mateix any que va néixer la seva filla Alessandra, compongués la seva primera banda sonora per al cinema.
Es va tractar de la música per al film IL FEDERALE, de Luciano Salce. El 1964 van començar les seves col•laboracions amb Bernardo Bertolucci i Sergio Leone. La melodia de POR UN PUÑADO DE DÓLARES li va reportar una immensa popularitat i un munt de nous encàrrecs.
La creixent activitat cinematogràfica li faria abandonar a la fi la faceta “culta” de la seva producció, sobretot arran del gran èxit de la música per a EL BUENO , EL FEO Y EL MALO (1966), de Sergio Leone.


La fórmula de Morricone era tan senzilla com efectiva: orquestracions poc denses, però amb un so sec i transparent que anys més tard inspiraria a moltes bandes de rock, temes que es clavaven immediatament en la memòria de la gent, i un enorme respecte per la trama i els personatges del film. Músic de gran intuïció, Morricone deixava “parlar a la història” i fugia de divismes d'autor. No oblidem que una curiosa teoria de Morricone és la que la música d'una score no pertany al compositor, sinó al film.
Un any més tard, després de treballar sempre a Europa, va acceptar un encàrrec americà, concretament del gran Edward Dmytryk, per a qui va compondre la música de EL FACTOR HUMANO. La seva relació amb Estats Units mai va ser positiva: l'estil de vida nord-americà no li atreia en absolut, es va negar a instal•lar-se a Los Àngeles i més encara a aprendre anglès. Tanmateix, va ser nominat cinc vegades al Oscar, la primera el 1979 pel western DIAS DEL CIELO.
Després de vint anys d'una activitat monstruosa, el que implicava una producció de qualitat desigual, el 1983 es va convertir en membre del Consell d'Administració de l'associació Nuova Consonanza, dedicada a la música contemporània, i va reduir dràsticament la seva producció per al cinema. Malgrat això, va tenir temps de signar el 1984 la que molts consideren la seva millor partitura: la banda sonora de ÉRASE UNA VEZ AMERICA, l'últim film del seu amic Sergio Leone.
El 1986 va ser nominat per la banda sonora de LA MISIÓN, però sorprenentment tampoc es va dur el Oscar, una decisió per part dels membres de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències d'Hollywood que a dia d'avui encara li resulta incomprensible a Morricone. Dos anys més tard va tornar a quedar-se a les portes de la glòria amb una tercera nominació, per LOS INTOCABLES DE ELLIOT NESS, de Brian de Palma. Encara tornaria a ser nominat en altres dues ocasions: el 1992, per BUGSY, de Barry Levinson i el 2001, per MALENA, de Giuseppe Tornatore. Aquesta reticència sempre s'ha interpretat com un vot de càstig de la crítica nord-americana per l'actitud d'un artista de reconeguda militància europeista.
Bolcat cap a finals de la dècada de 1980 en la seva producció culta, Morricone va rebre un autèntic rosari de premis, homenatges i reconeixements en forma de programacions i cicles de concerts al llarg de tota la geografia italiana. La culminació va ser la concessió, del títol de Commendatore dell’Ordine al Merito della Reppublica Italiana el 1995
Sorprenentment, a l'edició dels Oscar de 2007, Ennio Morricone va rebre per fi una estatueta per part de l'Acadèmia, en reconeixement a la seva immensa carrera. Un premi que va arribar quan Morricone ja no ho necessitava, però que, segons va reconèixer, “finalment me’l quedaré”.
Morricone, que segueix treballant al ritme que li plau per al cinema i la televisió, ha estat sempre un personatge de tracte difícil, sec i hostil amb la premsa, i implacable amb el comportament amateur en l’art. Assegura no comprendre l'èxit de la seva música, que atribueix a la claredat temàtica i a la simplicitat harmònica de moltes de les seves composicions, i afirma estar convençut que no tornarà a treballar mai als Estats Units. Crític amb tots els sectors, inclosos els del seu mitjà, va dir un cop que “com els realitzadors no saben massa de música, preparo sempre tres orquestracions diferents per als meus temes”. Tot un caràcter...


Stanley Kubrick

Stanley Kubrick (Nova York, 1928 – Harpenden, 1999) és un dels més interessants directors de la història del cinema que va destacar pel seu perfeccionisme tècnic i el seu intens simbolisme intel•lectual.
Kubrick va veure lloat i condemnat el seu treball amb igual vigor. Amb el seu singular i brillant estil visual es va guanyar grans aplaudiments, però el seu sentit narratiu poc convencional sovint va rebre una crítica ferotge.
Va estar nominat 13 cops als premis Oscar però només va ser guardonat en una ocasió (millors efectes especials per 2001 una odissea a l’espai).
Després d' alguns èxits com a fotògraf per la revista Look, el jove Kubrick va produir i vendre diversos documentals abans d' intentar realitzar un parell de films de baix pressupost, FEAR AND DESIRE (1953) i KILLER'S KISS (1955)on en aquests films ja es podien observar petits trets que feien pensar en una trajectòria brillant.
Treballant amb el productor James B. Harris, Kubrick es va llicenciar professionalment rodant, THE KILLING ( Atraco perfecto, 1956), un clàssic film negre que relata la preparació i desenvolupament d'un atracament a un hipòdrom. De nou, el seu talent amb la llum i també, una perfecta interpretació del temps cinematogràfic amb continus canvis de punt de vista, va suposar la confirmació del director i va atraure les mirades d'alguns dels grans de Hollywood.
El film PATHS OF GLORY (Senderos de gloria 1957) va marcar la confirmació de Kubrick com a gran director. Kirk Douglas interpretava un coronel encarregat de defensar els seus soldats, acusats de covardia davant l'enemic, durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta cinta antibel•licista, basada en un fet real, apuntava a l'absurditat de la guerra, i li valdria la primera polèmica a la seva carrera.
Produïda i interpretada pel mateix Kirk Douglas filma la cinta SPARTACUS (Espartaco , 1960), el seu primer i únic film en Technicolor i que suposaria una bona empenta en la seva carrera com a director. Tot i la total manca de control sobre el guió, Kubrick va aconseguir completar una obra molt digna, que va ser reconeguda pel públic i la crítica
A l'any 1961 va traslladar-se a Anglaterra, on va desenvolupar i produir un total de set pel•lícules en trenta anys, cadascuna creada meticulosament, cadascuna marcadament diferent de les altres.
LOLITA (1962) l’adaptació de la controvertida novel•la de Vladimir Nabokov. Al film, James Mason representa a un home dominat per una passió incontrolable cap a una ardent i desinhibida adolescent. La pel•lícula, igual que la novel•la, va despertar les ires dels sectors més puritans dels Estats Units, fins el punt que alguns capellans exhortaven a no veure-la. La polèmica, tanmateix, només va fer que augmentar l'èxit comercial de l'obra.
El toc d' ironia que tenia Kubrick va esclatar amb unes proporcions desmesurades al seu proper film, DR. STRANGELOVE OR HOW I LEARNED TO STOP WORRYING AND LOVE THE BOMB (Telefono rojo: volamos hacia Moscú, 1964), potser la més deliciosa comèdia satírica on l' humor negre que manifestava el director li va donar la reputació de fred i inhumà.
Malgrat algunes reaccions morals, els èxits de LOLITA i DR. STRANGELOVE, van donar-li la llibertat per escollir els seus propis temes i, el que és més important, el dret d' exercir un control total sobre el procés cinematogràfic, una estranya llibertat per a un director.
El següent film que va realitzar ha acabat sent tot un clàssic de la ciència-ficció, 2001: A SPACE ODYSSEY (2001: una odisea en el espacio, 1968). Després de cinc anys de creació, aquest film redefineix els límits del gènere i estableix convencions visuals, metàfores fílmiques i tecnologia d' efectes especials que s' han mantingut com a estàndard per la indústria fins els nostres dies. Tant visualment hipnòtic com narrativament atrevit ( només conté 40 minuts de diàleg per a un metratge de 141 minuts, i manca d' explicacions finals), 2001 és una de les pel•lícules més complexes, avantguardistes i arriscades de la història del cinema i que va fer de Kubrick un heroi cultural.
Posteriorment i enfortint la seva reputació anti-establishment, Kubrick va rodar un altre treball futurista, A CLOCKWORK ORANGE (La naranja mecànica, 1971), adaptació de la novel•la de Anthony Burgess. La història narra, a manera de sàtira, les aventures d'Alex, (Malcolm McDowell) un jove que te com a distraccions la violació, la ultraviolència i Beethoven, i on aquest comportament serà reconduït per un Estat igualment diabòlic. El film va rebre les crítiques dels sectors més conservadors, fins al punt que va retirar-se de l'exhibició a les illes britàniques. Actualment és considerada una cinta de culte.


El fracàs del projecte de Kubrick d'adaptar la vida de Napoleó va propiciar la realització d'un film de caire històric com, BARRY LYNDON (1975). Kubrick va gastar molts esforços tècnics i perícia recreant la lluminositat i les imatges de la novel•la de Thackeray, però el film va acabar sent un fracàs de crítica i públic.
Tot just començats els anys 80 Kubrick va filmar l'adaptació d'un relat avalat per l'èxit : THE SHINNING (El resplandor) de Stephen King. El film de terror, ple de moments estel•lars, de bona composició, d’un ús psicològic del color, i amb una memorable interpretació d'en Jack Nicholson, va ser tot un triomf.
La seva següent cinta, FULL METAL JACKET (La chaqueta metálica, 1987) , Kubrick tornava al cinema bèl•lic per deixar palès el seu antibel•licisme, aquest cop, des de l'experiència americana al Vietnam. Serà en aquesta època, a més, quan començarà a esdevenir un personatge de culte, un mite vivent.
Abans de la seva mort, Kubrick va realitzar una nova pel•lícula en el secretisme més absolut, EYES WIDE SHUT (1999) un relat carregat d'erotisme i de provocació, una paròdia de la societat actual reflectida en la hipocresia d'una parella de classe alta de Nova York. La mort del director va esdevenir tot just estrenada la pel•lícula.
Kubrick va deixar projectes inacabats i una pel•lícula a mitges.: A.I INTELIGENCIA ARTIFICIAL que va completar Steven Spilberg...si heu vist el film es veu claríssimament quina part va rodar cada director....evidentment Spilberg no li arriba ni a la sola de les sabates a Kubrick....


divendres, 16 d’octubre del 2009

Estrenes 16/10/2009

HOLLYWOOD CONTRA FRANCO
La guerra civil espanyola va exercir un fort impacte en els artistes de Hollywood. Molts d’ells van recolzar campanyes contra la política de no intervenció del govern dels Estats Units, van participar en mítings o van contribuir monetàriament pel bàndol republicà. El documental dirigit per Oriol Porta i produït per Televisió de Catalunya mostra com es va utilitzar el conflicte a la meca del cine entre els anys 1937 i 1975.


INTIMOS Y EXTRAÑOS. 3 HISTORIAS Y MEDIA
Rubén Alonso dirigeix una pel•lícula de quatre histories de parelles que no haurien d’haver estat mai parella. Diego i la seva dona Marian tornen a casa després d’un sopar per matrimonis en la que ella s’ha passat tot el sopar coquetejant amb un seductor advocat. Per una altra banda, Roberto, un escriptor de bestsellers endinsat en la seva profunda crisis creativa, es retroba amb la seva ex en un club de jazz. Entre els protagonistes tenim a Karra Elejalde, Michelle Jenner, Esther Nubiola, Blanca Lewin, Pablo Rivero i Coque Malla.

CHECKPOINT ROCK: CANCIONES DESDE PALESTINA
Dels anuncis publicitaris i el neó de Tel Aviv a la pobressa i desesperança dels territoris ocupats de Gaza i Cisjordania, Chekpoint Rock s’apropa a músics molt diferents, de poble en poble i de checkpoint a checkpoint, un recorregut que canviarà la visió que es té d’aquest poble en conflicte. Una producció basca dirigida per Fermín Muguruza i Javier Corcuera.

LA ESCARCHA
Protagonitzada per Aitana Sanchez Gijón, Bibi Andersson, Tristán Ulloa, Fermí Reixach i dirigida per Ferran Audí, la escarcha és una pel•lícula que tracta sobre la mort accidental de l'únic fill de Rita i Alfred  que senten tal remordiment que es veuen abocats a una feroç lluita de mútua destrucció.

NEW YORK I LOVE YOU
Pel•lícula dirigida per diferents directors, New York I love you és una pel•lícula formada per curtmetratges de reconeguts directors i actors, seguint la línia de “Paris Je t’aime”, narrant històries d’amor a la ciutat de Nova York.

INFECTADOS
Un thriller apocalíptic sobre un virus mortal que s’ha estès per la Terra. Quatre joves es dirigeixen a una llunyana platja del Golf de Mèxic en la que es refugiaran fins que passi la epidèmia. Dirigida per dos prometedors joves catalans, els germans Àlex i David Pastor. Amb “La ruta natural”, Àlex Pastor va aconseguir el Premi al millor curtmetratge al festival de Sundance. Aquesta pel•lícula està protagonitzada per Chris Pine i Piper Perabo.


LA HUERFANA
Pel•lícula dirigida per Jaume Collet-Serra, català resident a USA que es va decantar pel gènere del terror i va debutar amb House of Wax (la casa de cera). La huerfana, tracta entorn una nena orfe amb aficions psicòpates que és adoptada per un traumatitzant matrimoni al qual no aportarà l’estabilitat que estan buscant. El film té personalitat pròpia, i moltes organitzacions dels EUA s’han manifestat en contra d’aquest film per la imatge que dóna dels fills adoptats.

YO, TAMBIÉN
Daniel, un jove sevillà de 34 anys, és el primer europeu amb síndrome de Down que ha obtingut un títol universitari. Comença la seva vida laboral a l'administració pública on coneix la Laura, una companya de feina. Ambdós inicien una relació d'amistat que ben aviat crida l'atenció del seu entorn laboral i familiar. Daniel s'enamora d'ella la qual cosa suposa un problema per la Laura. Tot i així, aquesta dona solitària que rebutja les normes trobarà en ell l'amistat i l'amor que mai abans havia rebut.
Conxa de Plata a la Millor Actriu per Lola Dueñas i Conxa de Plata al Millor Actor per Pablo Pineda. Aquests són els premis que va aconseguir Yo, también a la darrera edició del Festival Internacional de Sant Sebastià. Cinta produïda per Julio Medem i òpera prima dels directors Álvaro Pastor i Antonio Naharro (el 2002 van dirigir el curt Uno más, uno menos, amb Lourdes Naharro i Ana Gracia).

LLAÇOS TRENCATS
Una agent de policia d'ètnia gitana rep l’encàrrec d'investigar el segrest del fill d'un important empresari. A mesura que va avançant en la seva investigació, la protagonista descobrirà que, en aquest cas, res és com sembla.Tercera pel•lícula com a director de l'actor, productor i guionista Miquel Garcia Borda, després de Todo me pasa a mí (2001) i Fumata blanca (2002).

LA CRUDA REALIDAD
Abby Richter (Katherine Heigl) és una productora de televisió amb problemes per a trobar l'amor de la seva vida. En les seves cites rebrà l'assessorament del seu desagradable presentador Mike Chadway (Gerard Butler), que la farà passar per un seguit de proves compromeses per a demostrar les seves teories sobre les relacions. Això sí, potser el resultat final acaba essent inesperat.

Lars Von Trier

Avui hem triat un cineasta europeu que malgrat no tindre una filmografia molt extensa alguns dels seus films esdevindran o ja han esdevingut clàssics del cinema...ens referim a Lars Von Trier.
Lars von Trier va nèixer el 30 d'abril de 1956 a Copenhaguen. Graduat a l’Escola de Cinema de Dinamarca el 1983, és el director que més ha contribuït al naixement del nou cine danés, amb gran influència en la generació dels 90 i també qui més projecció internacional ha donat al cinema del seu país. El 1991 funda, amb Peter Aalbaek, una de les primeres productores escandinaves, Zentropa Entertainments.
El seu treball abasta una àmplia gamma d'estils, des del més avantguardista a la reinterpretació del gènere més clàssic. Els seus primers films són exploracions en el plànol estilístic entorn de temes i símbols que apareixeran en cintes posteriors. "La trilogia europea", amarada del seu estil personal i experimental li aporta reconeixement mundial. Reflecteix els problemes d'una Europa futura mitjançant els llargmetratges: El elemento del crimen, Epidemic i Europa. Escoltem l’inici de la pel•lícula Europa (premia a Sitges el 1991).
A partir de les produccions televisives Medea (1998), El reino I (1994) i El reino II (1997), crea un estil tècnic que permet concentrar-se més en la història i els actors… el primer pas cap al concepte Dogma.
Principal impulsor a nivell internacional de Dogma 95, un moviment cinematogràfic que aposta per tornar a unes històries més creïbles, filmades sense efectes especials ni de so que no siguin gravats en directe, ignorant les regles de la il•luminació, de la continuïtat i del muntatge, assolint imatges de molt de gra i colors desnaturalitzats i minimitzant l'ús de la tecnologia. Per això sovint filma amb la càmera a l'espatlla i en la seva trilogia "USA: Land of Opportunity" fins i tot ha arribat a reduir els escenaris a la mínima essència. La seva filosofia en aquest cas és que tots els objectes superflus, és a dir, els que només formen part del decorat i no intervenen en l'acció, han de desaparèixer de l'escena.
En pocs anys el cineasta danès ens ha demostrat, com ningú, la capacitat d’establir-se regles o trencar-les i, en un exercici encara més sublim, ser capaç de crear-se un alter ego el qual es mostra, a part iguals, com el cineasta pedant i avanguardista covençut d’obrir múltiples portes (Dogville i Manderlay ) i, alhora, el cineasta devot dels seus mestres en pel•lícules com “Europa”, “Rompiendo las olas” o “Bailando en la oscuridad”.
A Direktoeren for det hele (2006), Von trier ens va tornar a sorprendre
amagant en el seu film una sèrie de pistes visuals que juntes conformen un codi que s'ha de desxifrar. El recurs del 'lookey', una contracció de l'anglès look for the key (troba la clau), és una pertorbació visual que està fora de context amb la resta de la pel•lícula i que per als no iniciats sembla un error...... Ara escoltem a la cantant Bjork a Bailar en la oscuridad.
Tots els films del director danès han entrat a la competició oficial del Festival de Cannes. Un total de set premis, entre ells, el Gran Premi del Jurat (Rompiendo las olas) i la Palma d’Or (Bailar en la oscuridad). Rompiendo las olas també es va endur l'Oscar a la Millor Actriu (Emily Watson).
El seu últim treball Antichrist és un thriller psicològic protagonitzat per Charlotte Gainsbourg i Willem Dafoe. Tracta de la història d'una parella que intenta superar la tràgica mort del seu fill petit retirant-se a una cabanya perduda en el bosc i enfrontant-se a les seves pors, amb l'esperança que la natura curi els seus cors trencats i el seu fràgil matrimoni. Però la naturalesa segueix el seu curs i començaran a tenir lloc fets esgarrifosos.
Es tracta d'un film carregat d'escenes violentes, com ara ablacions o cames travessades per broques enormes, i pornogràfiques El film estructurat en capítols, amb un to explícitament religiós i carregat d'humor negre. Von Trier torna amb força a les pantalles amb l'objectiu de no deixar ningú indiferent i ens deixa a l’espera del seu nou film Washington que tancarà la trilogia USA: Land of opportunity.



BSO: Bernard Herrmann

Bernard Herrmann (Nova York, 29 de juny de 1911 - Hollywood, 24 de desembre de 1975) és potser el millor compositor de bandes sonores pel cinema de tota la història i un dels que més ha contribuït a transformar el llenguatge musical a un llenguatge puramente cinematogràfic, amb l’aplicació d’alguns mètodes que avui dia encara no s’han superat.
Herrmann va ser una d’aquelles personalitats contradictòries i excessives. Sempre es va sentir frustat per no haver-se convertit en un gran director d’orquestra, i per haver treballat en un gènere “menor” com el cinema. Durant anys va ser un incansable defensor de la música contemporània, i va ser dels primers en reivindicar Charles Ives i Schönberg .
Va ser un dels pocs compositors de cinema que realitzava ell mateix l’orquestració de les seves partitures, que ell considerava fonamental en el procés. Els anys d’experiència a la ràdio li van permetre treballar amb les combinacions més estranyes d’instruments, i el seu llibre de capçalera era el tractat de Rimski-Korsakov. La seva obra és una barreja d’experimentació i tradició, capaç de penetrar en els racons més foscos de la ment i alhora posar-se terriblement líric.
Bernard Herrmann, , va conèixer a Orson Welles a l’època del Mercury Theatre. A l’any 1938 va composar la banda sonora del famós programa de ràdio “La Guerra dels móns” i l’any 1941, va posar música a la pel•lícula més ben valorada de la història del cinema: Citizen Kane. Aquesta banda sonora va afectar sensiblement l'estil musical del cinema del seu temps. És una música d'extractes petits, sempre seleccionada per al moment just i l'emoció justa, ni més ni menys. A més, no utilitzava grans motius ni melodies per a cada situació o personatge. De fet, en comparació a la música anterior per al cinema, no utilitzava melodies.


Va estar nominat a l'Oscar en 5 ocasions, guanyant-l’ho únicament per El hombre que vendió su alma a l’any 1941.
El cinema de ciència-ficció va estar molt present en la seva filmografia. A The day the Earth stood still ( Ultimatum a la Tierra, 1951) Herrmann va fer servir per crear la banda sonora d’aquest film una sèrie d’instruments elèctrics per a una partitura pionera de la música electrònica un parell d’anys abans que Stockhausen. El resultat va ser una música que sempre associarem amb els ovnis.
La seva etapa més fructífera va ser al costat del gran geni Alfred Hitchcock on les seves composicions van guanyar molta notorietat i reconeixement. Títols com Vértigo, Psicosis, Con la muerte en los talones, El hombre que sabia demasiado, Los pájaros…han passat a formar part de la nostra memòria col•lectiva cinematogràfica.


Una de les seves altres peces més memorables va ser la que va escriure per a la pel•lícula de François Truffaut Fahrenheit 451 (1966), que adaptava la cèlebre novel•la de Ray Bradbury sobre una societat del futur en la qual la lectura està rigorosament prohibida.
Altres composicions de Herrmann van ser per als films: El cabo del terror, Taxi Driver (nominat a l’oscar), El fantasma y la señora Muir, Ana y el rey de Siam..etc...també recordar que va col•laborar en TV per a sèries com The Twilight zone i Alfred Hitchcock presenta.
Però la melodia més recordada de Herrmann avui en dia és..., gràcies a Quentin Tarantino, el xiulet de Kill Bill....però no!! Aquest famós xiulet correspon a la banda sonora que va compondre Herrmann per la pel•lícula d’horror i suspens Twisted nerve (Nervios rotos 1968) de Roy Boulting.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Palmarès festival Sitges 2009

OFICIAL FANTÀSTIC
JURAT: Neil Marshall, Amanda Plummer, Tuomas Riskala, John Saxon i Jordi Battle Caminal

Millor Curtmetratge
One of those days de Hattie Dalton

Menció Especial
The boy who wouldn’t kill de Linus de Paoli

Millor Disseny de Producció
Tony Noble per Moon

Millors Efectes de Maquillatge
Kaatje Van Damme per Mr. Nobody

Millors Efectes Especials
KNB EFX Group per Splice

Millor Banda Sonora Original
Teresa Barrozo per Kinatay

Millor Fotografia
Benoit Debie per Enter the Void

Millor Guió
Nathan Parker, basat en la història original de Duncan Jones, per Moon

Millor Actriu
Elena Anaya per Hierro

Menció Especial
Kim Ok-vin per Thirst

Millor Actor
Sam Rockwell per Moon

Millor Director
Brillante Mendoza per Kinatay

Premi Especial del Jurat
Enter the Void de Gaspar Noé

Millor Pel·lícula
Moon de Duncan Jones

dissabte, 10 d’octubre del 2009

BSO: Michael Nyman

Nascut el 23 de març de 1944 a Londres, Michael Nyman és un compositor minimalista, pianista, llibretista i musicòleg, conegut sobretot per les bandes sonores que va escriure durant la seva llarga col•laboració amb el cineasta britànic Peter Greenaway.

Nyman, que va estudiar història de la música, clavicèmbal, piano i composició amb l'acadèmic Thurston Dart, expert en música barroca al King's College, s'ha inspirat freqüentment en música clàssica antiga en les seves composicions per als llargmetratges de Greenaway: El contracte del dibuixant , El cuiner, el Lladre, la seva Esposa i el seu Amant, Zoo (A Zed & Two Noughts), Conspiració de dones (Drowning by Numbers) i Prospero's Books.
La seva popularitat es va disparar després de compondre la banda sonora de la guardonada pel•lícula de Jane Campion El piano el 1993. La pel•lícula no va ser nominada per l'Acadèmia de Hollywood malgrat haver-ho estat per l'Acadèmia Britànica i per al Globus d'Or.
Ha composat bandes sonores per a molts altres films, la gran majoria d'ells obres d'autors independents europeus com El marit de la perruquera de Patrice Leconte i Wonderland de Michael Winterbottom, etc..
Les seves poques incursions en la composició de bandes sonores per a Hollywood han estat Gattaca, Ravenous i The End of the Affair.
A part de la seva dedicació al cinema Nyman també ha composat obres clàssiques i experimentals amb el seu conjunt The Michael Nyman Band essent Noises, Sounds & Sweet Airs i l’òpera The Man Who Mistook His Wife for a Hat les més conegudes i també ha gravat música pop amb els flying lizards
És reconegut per haver estat el primer a aplicar el terme "minimalisme" a la música, quan treballava com a crític musical en un article de 1968 a The Spectator sobre el compositor anglès Cornelius Cardew.


Fritz Lang

Fritz Lang va néixer a Viena el 5 desembre de 1890 o sigui la seva vida i obra està directament lligada amb les primeres dècades del setè art. De la seva infantesa cal destacar el seu caràcter tímid i la passió que sentia per la pintura i el dibuix. Per voluntat del seu pare, estudia a l'Escola Tècnica Superior d’arquitectura. Però malgrat aquesta imposició, Lang continuarà interessat en la pintura, fet que el fa interrompre els seus estudis i matricular-se a l'Escola d'Arts Gràfiques de Viena.
L'impacte que li provoca veure cinema per primer cop li crea un sentiment d'atracció cap aquest art, especialment cap el gènere d'aventures, i ben aviat comença a escriure guions per portar-los a la pantalla.
El 1916 comença a treballar per als mítics estudis alemanys del Universum Film AG (UFA) i roda les seves primeres pel•lícules com a director: Hallblut el 1919 i Les aranyes el 1920, que seran ben rebudes pel públic.
Amb la col•laboració de la seva segona dona, l’escriptora i guionista Thea von Harbou, roda Das Wandernde Bild el 1920, Der Müde Tod (las tres luces), i Dr. Mabuse, der Spieler ( doctor Mabuse, el jugador el 1922), un dels seus primers èxits.
Aquest últim film és una mostra de l'ambient d'excitació social de l’Alemanya de postguerra i de la conflictivitat del moment i conté molts elements expressionistes com són els contrasts de llum, els carrers estrets i sinuosos, l'aparició d'ombres,...etc.
Posteriorment filma Die Nibelungen (Los nibelungos 1924). L'argument parteix de les llegendes del pobles nòrdics i és un relat èpic. És una pel•lícula de difícil anàlisi degut a la gran varietat d'interpretacions que té, però Los Nibelungos és la història d'una mort i de la seva venjança. La pel•lícula va ser molt ben considerada a Alemanya i va ser una de les pel•lícules preferides de Hitler i del ministre de la propaganda, Goebbels.
Metròpolis rodada el 1926 inaugura el gènere de la ciència ficció i va més enllà del cinema fantàstic que s'estava fent en el moment. El film situa la història l'any 2096 a la ciutat de Metropolis on els treballadors viuen com esclaus i treballen sota terra per tal que la societat que viu a la superfície pugui tenir tota mena de luxes i comoditats. L'amo de la ciutat és el malvat Fredersen. Els obrers intenten sublevar-se però Maria, una jove, aconsegueix tranquil•litzar-los dient que arribarà un moment en què governarà l'amor. Freder, fill de Fredersen, visitarà els soterranis i s’enamorarà de Maria. Rotwang, un científic sense escrúpols, crearà un robot amb la mateixa forma que Maria per tal que acabi la situació de revolta. El robot-Maria posa en perill la vida dels fills dels treballadors però finalment Freder i la Maria original podran salvar la vida de tots. La falsa Maria es cremada pels treballadors, mentre Freder s'enfronta a Rotwang que morirà caient d’una torre de la catedral. Al final, la parella acaba sent una mostra de la unió de les diferents classes socials i Fredersen acceptarà ser més comprensiu amb els treballadors.
Els decorats i l'arquitectura de tota la pel•lícula és magnífica i monumental, la influència dels seus decorats i les seves formes a la història del cinema és indubtable. Els alts edificis, les grutes, la fàbrica amb l'immens rellotge marcant les hores de treball, les cavernes i les mil i una meravelles que conté la pel•lícula queden en la retina de l'espectador i és fàcil veure influències a les posteriors pel•lícules de ciència ficció. També contribueix a crear aquest impacte els grans treballs d’il•luminació i d'efectes.
A l'argument trobem referències a l'expressionisme com el conflicte pare-fill, i temes propis de la filmografia de Lang com són el sentiment de culpabilitat, les ànsies de venjança, la bogeria, l'aparició de la femme fatale i les masses en moviment. Curiosament el film no va ser gens ben rebut pel públic i la crítica.


Després del fracàs de Metròpolis Lang funda la seva pròpia productora i roda dos films Spione (Los espías) i Frau im Mond (La mujer en la Luna).
Per la propera pel•lícula Lang es dedica a buscar una història impactant i troba la d'un infanticida. Immediatament comença a realitzar investigacions, entrevistes amb la policia i xerrades amb psicòlegs que es plasmarà al film M . L'acció es situa a la dècada dels 30. Un assassí es dedica a matar a nenes petites creant el pànic entre la població. La policia comença a preocupar-se i organitza batudes per tal de trobar-lo. Els criminals cansats de tanta batuda també es posen a buscar l'assassí i acabar amb aquest ambient de pànic generalitzat. Finalment l'assassí serà reconegut per un cec que l'identificarà per xiular la melodia d’una composició de Grieg. L'organització de malfactors el sotmet a un judici segons la seva pròpia llei on el líder de la banda farà de fiscal. Començarà una discussió entre els criminals que acabarà amb l'aparició de la policia al lloc de reunió.
Una gran pel•lícula policial, d’apologia de la pena de mort, i sobretot una mena de profecia del sistema de terror feixista que posteriorment pujaria al poder a Alemanya. Continuen els clars jocs llum i els temes com la culpabilitat, el tractament de les masses descontrolades, la descripció d'ambients i ciutats enmig d'una situació de terror,... el desenvolupament de l'acció queda interromput per moments descriptius, la histèria de les masses o la tasca de recerca policial. Una de les peces clau en la carrera de Fritz Lang.
La seva següent pel•lícula va continuar la sèrie del Dr. Mabuse Das testament des dr. Mabuse (1933). Arrel d’aquest film va rebre la proposta de Joseph Goebbels per a fer-se càrrec de la direcció dels estudis UFA. Lang que era contrari a les idees nazis va rebutjar l’oferiment i va fugir cap a França, deixant a la seva esposa Thea von Harbou molt propera a les idees nacionalsocialistes.
Un cop a París, roda Liliom el 1934, la seva única comèdia, i aquell mateix any viatja cap a Hollywood contractat per la Metro-Goldwyn-Mayer seguint els passos de figures com Lubistch, Murnau, Wilder i Sirk.
Inicialment els seus projectes als EE.UU són rebutjats i triga dos anys a fer Fury. El film tracta d’un foraster que arriba a Illinois i es acusat per l'ajudant del xerif d'un crim que no ha comès. Mentre ell espera a la presó, una multitud es llença a l'atac per poder-lo linxar. Fury ens ofereix una visió crítica sobre Amèrica, sobre els seus organismes estatals i sobre la discriminació de la població negra..
La següent pel•lícula de Lang, de l'any 1936 és You only live once (sólo se vive una vez ) un fracàs que va fer que Lang acceptés films per encàrrec com You and Me, de l'any 1938, una combinació de gènere criminal i de comèdia musical.
L'any 1940 apareix el seu primer western, The Return of Frank James (La venganza de Frank James) i Hangmen also Die (Los verdugos también mueren) que marca l'inici d'una difícil col•laboració amb Bertold Bretch que també va emigrar als Estats Units fugint del nazisme. La influència de Bretch en aquesta etapa de la producció la veiem també en els films : Man Hunt i Ministry of Fear.
Tot això acaba amb l'aparició de la Comissió McCarthy que comença a investigar les possibles pel•lícules antiamericanes i els directors que podien tenir relacions amb el comunisme. El nom de Fritz Lang apareixia a la llista negra.
Aquest fet marcarà la cinematografia del Hollywood del moment. Apareix el cinema negre, un concepte que englobarà la producció de pel•lícules americanes dels anys quaranta i que són el reflex de l'ambigüitat moral i del desencís de l’època.
L'any 1944 realitza Woman in the Window (La mujer del cuadro). És la història d'un professor casat que s’enamora de la dona que apareix retratada en un quadre. Casualment es troba amb la dona en persona i la segueix fins el seu apartament. Allà es veu sorprès per l'amant de la noia i acaba assassinant-lo. A l’amagar el cadàver és descobert per un xantatgista i en ple desconcert acaba disparant-se un tret alhora que el xantatgista mor abatut per la policia....i no explicarem el final....
El seu següent film està molt lligat amb aquest últim (de fet repeteix alguns actors), es tracta de Scarlet Street (Perversidad) un remake de l'obra de Renoir, La chienne. En aquest cas és un marit que no es troba bé dins el seu matrimoni que cau sota l'encís d'una noia (una altra femme fatale) que s'aprofitarà d'ell mentre continua amb el seu amant. L'home es convertirà en un assassí quan se n'adona de l'engany matant a la noia. De la mort serà acusat l'amant però la mala consciència farà que l'home es torni boig.
Lang faria més tard, el 1954, un altre remake de Renoir, en aquest cas de La Bête humaine, amb el film Human Desire (Deseos humanos).
La decadència del sistema de Hollywood s'accelera durant els anys 50, impulsada fonamentalment per l'aparició de la televisió. Això porta Lang a rodar una sèrie de pel•lícules que passen desapercebudes i només fetes per aconseguir diners com són House by the river (1950), American guerrilla in Philipines (Guerrilleros en filipinas, 1950), The blue gardenia (Gardenia azul, 1953), Moonfleet (Los contrabandistas de Moonfleet, 1955).
A While the city sleeps (Mientras Nueva York duerme), del 1956, tots els personatges són negatius i calculadors. La història ens explica com uns periodistes persegueixen un maníac mental utilitzant tota classe de mètodes maquiavèl•lics. Al final posant una dona com a reclam apareix l'assassí. Tota una metàfora sobre la decadència de Hollywood.
En aquest sentit també cal esmentar The Big heat (Los sobornados,1953) que ens parla de la violència contra les dones.
Tres anys després, rodaria Beyond a reasonable doubt (Más allá de la duda). Amb aquesta cinta Lang s'acomiada de Hollywood després de rodar 22 pel•lícules, més de la meitat de la seva obra.
El 1956 realitza un viatge a Alemanya i l'any 1960 filma Die tausend Augen des Doktor Mabuse (Los crímenes del Doctor Mabuse) la seva última pel•lícula.
Interessant és comentar que Lang es va posar també davant les càmeres. Jean Luc Godard el dirigeix al film Le mépris (El menyspreu) on Lang interpreta el seu propi paper, el d'un director que ha de lluitar per imposar els seus criteris i convèncer al productor. Aquesta pel•lícula és un petit homenatge que Godard, gran admirador del vienès, li brinda. La pel•lícula ha passat a la història també per ser un document que critica a la pròpia indústria cinematogràfica.
El 2 d'agost de 1976, Fritz Lang moria a Beverly Hills, després d'una llarga malaltia, als 85 anys d'edat.


Cartellera 8/10

MOON
L’actor Sam Rockwell dona vida a un astronauta que està a punt d’acabar la seva feina com a miner a la Lluna. Uns dies abans de tornar a casa començarà a tenir estranyes al•lucinacions.... Aquest és el punt de partida del primer llarg metratge de Duncan Jones un director que rep influencies de la ciència ficció dels anys 70 i 80. La pel•lícula fa una reflexió sobre lo insignificant que és l’home en la immensitat de l’espai, la deshumanització com a símptoma del progrés i la solitud. No és una cinta de ciència ficció convencional amb molts efectes especials, però és una historia interessant amb un guió elaborat i coherent. El ritme no és molt alt com en altres pel•lícules del gènere però el que es perd en velocitat es guanya amb contingut. Bon debut de Duncan Jones, el pseudònim de Zoey Bowie, fill del cantant David Bowie.



AGORA
La història ens situa al segle IV als últims dies de l’Imperi Romà a Egipte. Revoltes religioses i l’ imparable ascens de la fe cristiana. Dos homes pugnen per l’amor d’Hypatia: el seu alumne i el seu esclau. Però ella només pensa en com salvar la saviesa de la Biblioteca d’Alexandria i com desxifrar l’enigma de l’el•lipse. Els actors que donen vida a aquests personatges són Rachel Weisz i Max Minghella fill del difunt Anthony Minghella. El nou film d’Alejandro Amenàbar és un grandiós projecte amb resultat notable però que no arriba a ser excepcional.

G FORCE : licencia para espiar
Una pel•lícula de la factoria Disney d’ animació 3D i imatges reals per una cinta d’espies rosegadors plena d’aventures que produeix Jerry Bruckheimer. Una pel•lícula dirigida al públic infantil però que agradarà també als grans....

IMAGINE
Un alt executiu financer, que té més temps per la seva blackberry que per a la seva filla de set anys, pateix una crisis de confiança i la seva carrera comença a caure en picat i troba la solució a tots els seus problemes en el món imaginari de la seva filla. Una comèdia/drama de Karey Kirkpatrick i protagonitzada per Eddie Murphie.

PARIS
Per sisena vegada en la seva carrera Cédric Klapisch i Romain Duris roden junts. Cédric el director de la pel•lícula París situa en aquesta ciutat varies històries creuades, amb un càsting de luxe encapçalat per Juliette Binoche. La perspectiva d’una mort propera converteix al parisenc Pierre, que acaba de saber de la seva enfermetat, en una persona que torna a donar valor a coses insignificants i persones que l’envolten.

KATYN
El veterà cineasta polac Andrzej Wajda va optar als Oscars a la Millor pel•lícula de parla no anglesa amb aquest film que retrata un tràgic fet històric que va afectar la seva pròpia família.
En el més profund del bosc de Katyn, durant la segona guerra mundial, els alemanys descobreixen foses comunes d’oficials polacs que han sigut assassinats per la policia secreta russa. El film narra els últims dies d’aquests oficials i la de les seves famílies, l’angoixa del destí i la tragèdia d’un crim que Rússia només va reconèixer el 1990 després de la caiguda del comunisme.

UN AUTRE HOMME
Pel•lícula del director suís Lionel Baier que explica les peripècies d’un trepa, que acaba fent del cinema la seva passió, i la seva perversa relació amb una famosa i reconeguda crítica cinematogràfica...Una bona oportunitat per conèixer altres cinematografies....

MÓNICA DE RAVAL
Entre el documental i la creació, aquest film presenta l'autoretrat lúcid i descarnat, no exempt d'ironia i sarcasme, d'una dona originària de la Mancha, que va arribar a Barcelona fa 20 anys i que, durant tot aquest temps, ha estat exercint la prostitució als carrer del barri del Raval. Un document sobre la transformació d'aquest barri i una proposta diferent a les pantalles.
Aquesta pel·lícula està dirigida pel veterà Francesc Betriu conegut per les versions cinematogràfiques de novel·les com La plaça del diamant o Réquiem por un campesino español...


dijous, 1 d’octubre del 2009

Programa 4 1/10/09

REPORTATGE SITGES 2009

Al programa d’avui de La nit americana us parlarem de la 42ª edició del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya que comença precisament avui 1 d’octubre i que dura fins el proper dia 12.

El primer festival de cinema fantàstic del món ens seguirà oferint un ampli espectre de films que insisteixen en qüestionar i reivindicar el concepte de fantàstic com un dels gèneres en constant mutació. Una transformació on els propis cineastes d’aquestes pel•lícules semblen llençar un clar missatge: el gènere fantàstic no té límits.
Alien, de Ridley Scott, inspira la imatge d’aquesta edició. El Festival en projectarà la versió preferida del director i gaudirà de la presència de diversos convidats relacionats amb el film.

El premi honorífic rendeix homenatge a Malcom McDowell.
Nascut el 13 de juny de 1943 a Leeds (Anglaterra), McDowell ha passat a la història del cinema com el sociòpata Alex DeLarge de La naranja mecánica (Stanley Kubrick, 1971), però la seva trajectòria com actor abasta més d’un centenar de pel•lícules i telefilms. Gràcies a un físic peculiar, inquietant, i al seu estil interpretatiu crispat i intens, McDowell ha destacat sempre en papers difícils, conflictius, plens de matisos, com els d’If.... (Lindsay Anderson, 1968), El cobarde heroico (Richard Lester, 1975), Los pasajeros del tiempo (Nicholas Meyer, 1979), El beso de la pantera (Paul Schrader, 1982) i Los abusos sexuales del Dr. Russell (Charles Winkler, 1990).

Els homenatges no acaben aquí ja que hi ha un munt de persones com Clive Barker, Walter Hill, Park Chan–Wook, Elias Querejeta,..entre d’altres que també rebran una distinció per part del festival.

A la jornada inaugural i fora de competició es projecta [REC]2 l’esperada seqüela de Jaume Balagueró i Paco Plaza on es mostren els fets esdevinguts poc després del final de la primera part...tot un plat fort per començar...

Ara anem a fer una ullada als 22 films seleccionats que es presenten a la secció oficial ...
El nou cinema fantàstic espanyol no podia faltar a la seva cita amb el festival i són dues les pel•lícules escollides per competir aquest any.
La producció Hierro del debutant Gabe Ibáñez que presenta la tèrbola història d’una mare que perd el seu fill en un viatge a la illa de El Hierro.
L’altre film és la producció catalana Ingrid, d’Eduard Cortés, que relata l’obsessió d’un home per una jove artista tan bella com misteriosa.
De França ens arriba un dels films més controvertits de la temporada, Enter the Void de Gaspar Noë. L’enfant terrible del cinema francès que va convulsionar mig món amb Irreversible torna amb una altra cinta que remourà, de ben segur, les consciències dels espectadors. Amb un realisme manipulat i una estètica preciosista, el director s’endinsa als obscurs racons de la ment humana per retratar una història de sexe i drogues. L’escàndol està servit.
Rendint comptes amb la mutació que està patint el gènere, arriba de Filipines Kinatay, de Brillante Mendoza. Amb el premi al millor director a la darrera edició del Festival de Cannes, Mendoza presenta una incòmode cinta camuflada d’un ultrarealisme asfixiant on la càmera capta en primera persona la història d’un segrest que posarà els pèls de punta als més valents.
Un altre dels films més esperats és el d’un vell conegut del festival, Vincenzo Natali, que es va emportar el premi a la millor pel•lícula i millor guió el 1998 a Sitges amb Cube. Splice és una lúcida cinta de ciència ficció amb Adrien Brody i Sarah Polley on un científic pretén evolucionar la raça humana a través de la biogenètica.
La cinta belga Mr. Nobody és un sorprenent conte purament fantàstic on un personatge molt especial viatja en el temps entre el segle XX i el segle XXI. Presentada a la secció oficial del festival de Venècia, el repartiment està encapçalat per Diane Krueger, Jared Leto i, de nou, Sarah Polley.
La varietat de la secció es completa amb una selecció de comèdies fantàstiques que sorprendran als més escèptics i que conformen una selecció de bones rareses difícils de trobar en un festival de cinema de gènere: el film australià Accidents happen, d’Andrew Lancaster; la cinta britànica Cold Souls de Sophie Bartes i protagonitzada per Paul Giamatti; i Timer de Jack Schaeffer.
Les altres pel•lícules a competició són:
La Horde, un film de zombies de Yannick Dahan i Benjamin Rocher, Les derniers jours du monde, de Jean-Marie i Arnaud Larrieu, que compta amb la interpretació de Sergi López.
Del Regne Unit arriben l’angoixant The Children de Tom Shankland i Dorian Gray, una revisió del clàssic a càrrec d’Oliver Parker.
La presència asiàtica a la Secció Oficial es completa amb el thriller urbà Accident, de Soi Cheang, provinent de Hong Kong.
Thirst, la història del capellà vamp de Park Chan-wook; Yatterman, adaptació demencial del còmic homònim de Takashi Miike, que ha estat un dels grans èxits de la taquilla japonesa; Grace, de Paul Solet, representant del millor cinema independent de terror nord-americà, que va participar a Sundance; la cinta grega Dogtooth, de Giorgios Lanthimos, Premi Un Certain Regard a Cannes. Moon, de Duncan Jones guanyadora recent del Premi a la Millor Pel•lícula al Festival Internacional de Cinema d’Edimburg. The Countess, de Julie Delpy, retorn al mite de la comtessa Dràcula. Ne te retourne pas, de Marina de Van, tour de force inquietant entre Mònica Belluci i Sophie Marceau. I per finalitzar la pel•lícula d’animació sueca Metropia, de Tarik Saleh.



A part de la secció oficial el festival també compta amb altres seccions d’interès i que faran les delícies dels amants del gènere fantàstic.

ANIMA’T, la secció de cinema d’animació, es presentarà la pel•lícula més taquillera de la temporada a França: Lascars.

A NOVES VISIONS, el Festival aposta per les variants internacionals del terror històric i realista amb l’australiana Van Diemen’s Land, de Jonathan Auf Der Heide; The Forbidden Door, la consolidació del cinema de gènere indonesi, i el brutal docudrama anglès Bronson, de Nicolas Winding Refn.

ORIENT EXPRESS inclourà Goemon, de Kazuaki Kiriya, i Ip Man, de Wilson Yip, protagonitzada per Donnie Yen, el número 1 mundial de les arts marcials.

El CINEMA EN 3D serà una de les novetats més importants de SITGES 09, on destacaran les projeccions de The Final Destination i Toy Story 3D.

SEVEN CHANCES mostrarà títols com ara Youth Without Youth, de Francis Ford Coppola, i La Maison Nucingen, de Raoul Ruiz, un clàssic de Sitges.
Dins l’apartat d’homenatges, a més del 30 aniversari d’Alien, SITGES 09 recordarà uns quants flaixos dels 80, films que representen els diversos vessants del cinema de gènere d’aquella dècada i que portaran al Festival convidats relacionats amb títols emblemàtics. Aquest repàs dels clàssics inclourà el muntatge nord-americà, inèdit a l’Estat Espanyol, d’El resplandor, amb metratge i terror extra, i Pesadilla en Elm Street., amb la presència, entre altres, de John Saxon.
Una altra novetat destacada d’aquesta edició és la retrospectiva Els Altres Fantàstics, on es revisaran produccions que reivindiquen el cinema de gènere atípic realitzades per autors catalans i espanyols que no l’han freqüentat assíduament. És el cas de Pedro Olea (La casa sin fronteras), Antonio Isasi Isasmendi (El perro), Vicente Aranda (Las crueles), i Víctor Erice (El espíritu de la colmena).
L’autor de novel•les de terror Clive Barker protagonitzarà un altre dels homenatges del Festival, on també presentarà dues pel•lícules basades en obres seves: Dread i Book of Blood.


MIDNIGHT X-TREME dedicarà un espai al fenomen del cinema extrem japonès més recent. A les sessions de mitjanit s’hi projectaran títols tan delirants com Best Worst Movie, basada en l’accidentada i fins i tot grotesca carrera comercial de la pel•lícula Troll 2, la pitjor de la història segons webs especialitzats com ara rottentomatoes.com; Dead Snow, Lesbian Vampire Killers, Black Dynamite, homenatge a la blaxploitation, i Smash Cut, resurrecció de l’etern rei del gore, Herschell Gordon Lewis.

CATALAN FILMS & TV reforça la seva col•laboració amb el Festival i amplia el programa d’activitats paral•leles on hi destaca una sessió de ficció interactiva liderada per Televisió de Catalunya.

I per finalitzar.. la cinta que tancarà el festival serà THE ROAD, de John Hillcoat una de les pel•lícules més esperades dels últims temps.
Presentada als festivals de Venècia i Toronto amb una espectacular acollida, la cinta figura ja a totes les travesses com una de les millors produccions de l’any. Amb un repartiment encapçalat per Viggo Mortensen i Charlize Theron, The Road està fotografiada per Javier Aguirresarobe, un dels directors de fotografia més respectats, que salta a Hollywood per firmar una cinta d’atmosfera desoladora, plena de fum i clarobscurs.
Adaptació de la cèlebre novel•la de Cormac McCarthy (autor també de No es pais para viejos) Hillcoat crea una cinta apocalíptica, crua i commovedora. En un món en ruïnes, on plou cendra i on el menjar és un bé escàs, un pare haurà de protegir el seu fill al llarg d’un difícil trajecte per carretera. Una desolació absoluta, fred, gana i cadàvers pertot arreu ambienten aquest film.

I amb aquesta cinta tanquem el repàs de l’edició d’enguany del festival de Sitges...així i tot us recomanem que consulteu el programa o visiteu la pàgina web del festival que és http://www.sitgesfilmfestival.com/

Programa 4 1/10/09

ESTRENES

Comencem el repàs a les estrenes d’aquest setmana amb....
Gigante, una producció uruguaio-argentina del 2009 dirigida per Adrián Binez i interpretada per Horacio Camandulle i Leonor Svarcas entre d’altres.
Aquesta comèdia ens explica la història de Jara un corpulent vigilant d’un supermercat que s’enamora a través de les càmeres de seguretat de Julia, la dona de la neteja. És una cinta sense pretensions però ens explica una història d’amor amb solidesa i molt d’encant. La pel•lícula ja ha guanyat diversos premis entre els que destaquen l’Ós de plata a Berlín i el premi Horizontes a San Sebastià.




La següent pel•lícula és La felicidad perfecta. Una coproducció basco-catalana que ens explica la història d’Ainhoa una prometedora pianista que veu truncada la seva carrera a causa d’un atropellament. Pel•lícula de flash-backs on es barreja la vida sentimental i els traumes d’adolescència de la protagonista. El director Jabi Elortegi dirigeix a la televisiva Anne Igartiburu en aquest drama políticament correcte de resultat una mica desigual. Possiblement la pitjor estrena de la setmana.

Continuem amb una estrena molt esperada....The limits of control.
Després de molt de temps Jim Jarmusch torna a les pantalles amb un thriller intimista i un repartiment de luxe encapçalat per Bill Murray, Tilda Swinton, John Hurt, Gael García Bernal i els espanyols Luis Tosar i Oscar Jaenada. El protagonista principal és Isaach de Bankolé (el taxista parisenc de Night on earth) que dona vida a un home misteriós i solitari que està al marge de la llei i que ve a acabar un treball a Espanya sense dir-li res a ningú ja que desconfia de tothom. Una aventura que no només el conduirà a través del país sinó també a través de la seva pròpia consciència.
A destacar els espectaculars i variats paisatges de la cinta sobretot un Madrid nocturn fantasmagòric i un Sud brillant i assoleiat gràcies al treball del director de fotografia Christopher Doyle.
La pel•lícula no va tenir una bona acollida al festival de San Sebastià però nosaltres us la recomanem ja que en Jim Jarmusch és un dels nostres directors preferits...



El cinema de Jim Jarmusch està molt influenciat pel cinema europeu. A les antípodes d’altres directors americans, com Tarantino, format en les pel•lícules d’acció de sèrie B, Jarmusch és un realitzador cultivat.

Després d’estudiar Literatura Americana i Anglesa a la Universitat de Columbia, als 22 anys s’instal•la a París i es fa assidu de la Cinemateca, on descobreix autors com Godard, Ozu o Bresson. De retorn a Amèrica, als 26 anys, realitza el primer llargmetratge, Permanent vacation, aconsellat per Wim Wenders, el seu mentor.
A més del cinema Jarmusch té una altre passió: la música. Ell mateix va fundar un grup de ‘new wave’ en el qual cantava i tocava els teclats. Sempre que pot demana als seus amics musics que col•laborin en els seus films, ja sigui com a autors o com a actors. Tom Waits, John Lurie, Iggy Pop o Neil Young són alguns d’ells. Sobre aquest últim, Jarmusch va realitzar un excel•lent documental, The year of the Horse, centrat en la gira europea de Young amb el seu grup Crazy Horses.
L’aspecte físic de Jarmusch, amb el cabell prematurament blanc i una mirada desenfocada, és com el seu cinema: independent, fora de tota norma i amb un toc de misteri.
Strangers than paradise, la seva segona pel•lícula té reminiscències del Jules et Jim, de Truffaut,i Jarmusch no es contenta a descriure la relació entre dos homes i una dona, sinó que analitza l’adaptació dels immigrants a Amèrica.
Down by law narra la fugida de tres convictes interpretats per Lurie, Waits i un esbojarrat Roberto Begnini, a través dels manglans de l'estat de Florida.
Mystery Train, quarta pel•lícula de la seva filmografia és un homenatge molt particular a la figura d’Elvis Presley, cantant que admirava.
A Night on earth Jarmusch va arribar al gran públic amb un film on ens proposa cinc històries nocturnes que tenen lloc dintre d’un taxi a cinc ciutats diferents del nostre planeta.
A Dead man, el director fa un salt cap a un cinema més críptic on un home (Johnny Depp) va a la recerca de la seva pròpia identitat.
El seu següent llarg Ghost dog té com a protagonista a un home que segueix un camí, el camí del samurai, però que es trobarà amb la marginació ja que els seus principis són incoherents amb la societat en la que viu.
Coffe and cigarretes va ser una proposta arriscada però de resultat genial: deu fragments independents que tenen com a nexe comú dos persones que conversen tot fumant i bevent cafè.
El seu últim treball Broken flowers on el protagonista, un excel•lent Bill Murray, dona vida a un Don Joan pansit i vingut a menys que rep una misteriosa carta en la qual una dona anònima li fa saber que té un fill adolescent fruit d’una antiga relació que van mantenir fa anys. Aquest serà el detonant que porta al protagonista a emprendre un viatge per l’espai i el temps a la recerca de quatre dones amb les quals va compartir una relació fa quatre lustres i que poden ser (o no) la mare del seu fill desconegut.

La nova comèdia de Woody Allen Si la cosa funciona  s’estrena demà al nostre país després de tenir una acollida freda als Estats Units. El film explica les peripècies d’un excèntric i madur home de negocis de Nova York que abandona la seva vida acomodada per portar una existència més bohèmia. Així coneix una guapa jove que farà desembocar la història en una sèrie de “lios” familiars i sentimentals. Allen segueix explotant el gènere que millor se li dona i a més torna al seu escenari preferit: la ciutat de Nova York. Els intèrprets són Larry David (co-guionista de Seinfield), Evan Rachel Wood i Ed Begley Jr.
Des de les illes britàniques ens arriba el biopic d’un dels entrenadors més llegendaris del futbol anglès, Brian Clough amb el títol The Damned United.
Dirigida per Tom Hooper i amb un guió adaptat de Peter Morgan conegut per La reina i Frost/Nixon, aquesta pel•lícula ens narra la vida de l’entrenador que va protagonitzar una de les gestes més heroiques del futbol anglès: portar el Nottingham Forest des de la segona divisió a campió d’Europa dos cops consecutius,. De caràcter arrogant i amb problemes d’alcoholisme la vida de Clough va estar sempre farcida de polèmiques amb directius, periodistes i seguidors. La cinta està interpretada per Michael Sheen, Colm Meany i un dels secundaris de luxe del cinema anglès Timothy Spall. Per a afeccionats al futbol i a biografies de gent corrent.


I per als mes joves i no tan joves que vulguin recordar una mítica sèrie televisiva de dibuixos animats ens arriba...Vickie el vikingo. Producció alemanya del 2009 la cinta transporta els personatges animats a personatges de carn i ossos, i ens explica les aventures de l’espavilat Vickie i de tots els seus amics del poblet víking de Flake. ESTOY ENTUSIASMA-DO.


I per últim l’estrena de la seqüela REC 2 de Jaume Balagueró i Paco Plaza, interpretada per Manuela Velasco, Leticia Dolera i Juli Fàbregas. Aquesta segona part ens dona la resposta a petits enigmes que havien quedat oberts a la primera. Els directors no han volgut desvelar les claus de l’argument encara que es sap que la història arrenca unes hores després del desenllaç de la primera part.